Els factors de suïcidi

A l'última classe de l'Ernest vam tocar un tema molt complex i sorprenent, l'esquizofrènia. El video 1% esquizofrenia em va despertar l'interés en saber més sobre aquesta malaltia, i he investigat força al igual que molts companys que han penjat informació molt interessant sobre aquesta. Per això no m'agradaria repetir aquesta informació, sinó que he decidit tocar un altre tema preocupant que va relacionat amb la malaltia: el suïcidi.

Entenem com a suïcidi l'acte de donar-se mort a un mateix de manera voluntària; i es valora mitjançant una sèrie de factors de risc. Seria un error creure que es poden calcular matemàticament aquests factors, per tal de saber el moment en que una persona es suïcidarà, mai ho podrem saber amb certesa absoluta. Els principals factors de risc relacionats amb el suïcidi són:

- L’esquizofrènia: es caracteritza pels següents símptomes: deliris, al·lucinacions, llenguatge desorganitzat, conducta catatònica... a causa d’aquests símptomes, un 15% dels pacients es suïciden, tot i que més del 50% ho intentaran almenys una vegada. El mateix passa en el trastorn esquizoafectiu.

- Trastorn depressiu major: es caracteritza per la presència d’un o més episodis depressius mancats d’una causa orgànica. Almenys els afecta 5 dels següents símptomes: estat d’ànim irritable, pèrdua d’interès per les activitats quotidianes, canvis de pes corporal, insomni o hipersòmnia, fatiga o pèrdua d’energia, sentiment d’inutilitat o de culpa, disminució de la capacitat per pensar o concentrar-te, indecisió, i per últim, pensament de mort i suïcidi. Aquest trastorn afecta del 5% al 12% d'homes, i del 10% al 25% de dones; i el risc de suïcidi en aquests casos es troba entre el 10% i el 15% dels pacients.

- Trastorns bipolars: es caracteritzen per la presència d’episodis maníacs o mixtes que es solen alternar amb episodis depressius majors. El risc de mort per suïcidi en aquests casos és del 15%, i afecta d’igual manera a homes i dones.

- Trastorns d’ansietat: els més relacionats amb el suïcidi són el trastorn de estrès posttraumàtic, el de pànic, i l’obsessiu compulsiu. Sense que cap d’ells arribi a un risc tan alt com els trastorns psicòtics o els d’estat d’ànim.

- Trastorns relacionats amb substàncies: l’ús de substàncies psicoactives incrementa el risc de suïcidi a través de varis mecanismes, desvia el seny i la realitat. I produeixen canvis d’humor, ansietat, percepció, etc. També s’hi inclou l’alcohol, que s’associa amb freqüència amb símptomes depressius.

- Trastorns adaptatius: consisteixen en respostes emocionals o de la conducta de magnitud exagerada en relació amb la que actua. Es pot manifestar mitjançant tristesa, ansietat, alteracions de comportament... I el desencadenant sol estar relacionat amb problemes de parella, família, treball, estudis, econòmics, etc.

- Factors epidemiològics: Hi trobem el sexe, on el suïcidi és 3 vegades més present en homes que en dones. Però per contra, els intents de suïcidi són 3 vegades més freqüents en dones que en homes. L’edat també s’ha de tenir en compte, ja que en general es donen més casos de suïcidi en persones adultes o ancianes que no pas entre els joves. Segons l’estat civil, tenen major risc els vidus, seguits per divorciats, solters i casats sense fills. Per tant, més que estar solter, el perill es troba al viure i sentir-te sol. També es relaciona amb l’estat ocupacional, ja que és més present quan els subjectes es troben sense feina i sofreixen una crisi econòmica. Llavors es té en compte el lloc de residència, perquè el suïcidi es troba més en zones urbanes que a les rurals; o si tens dificultat d’obtenir assistència o serveis de salut. I per últim, m’agradaria mencionar la religió, perquè les persones que tenen fe en un ésser superior creuen que la seva vida pot millorar i no tenen por a la mort, i utilitzen mecanismes com la catarsis, o les religions monoteistes practicades a l’occident condemnen al suïcidi.

Així, aquests són els principals factors que et poden conduïr al suïcidi, però tot hi així, si no t'hi trobes personalment, costa entendre com una persona es pot treure la vida. M'agradaria seguir aprofundint en el tema i arribar a entendre què et passa pel cap abans de fer una bestiesa així? ja que com a "psicòlegs en formació" hem d'arribar a comprendre-ho per tal d'ajudar als pacients algun dia.

Jordi Servià.

Què hi podem fer?

Després del cruel documental que ens han passat avui a la classe de Fonaments de Psicologia, em sento impotent, com amb un gran buit dins meu. El problema que ens han mostrat és l'avandonament de milions de nenes xineses i la situació en que es troben als orfenats; el cual ja coneixia, però com diuen: una imatge val més que mil paraules, i avui n'hem vist més d'una, i de molt dures. El que n'hem de treure relacionat amb el tema de classe és que, hi ha necessitats bàsiques que hem de satisfer per desenvolupar-nos satisfactòriament, com el contacte maternal, la comunicació, l'alimentació... (piràmide de necessitats), però m'agradaria anar més enllà i poder entendre les desigualtats que hi ha al món.

Buscant informació sobre el tema he trobat un article molt interessant: "La cuestión de las niñas xinas" del diari El País, escrit per la Dolors Folch l'any 1996 que m'agradaria resumir:

Cal tenir clares les dades del problema, la primera es troba en el gènere, ja que el 90% d'infants que van a parar als orfenats són nenes. Els pocs nens que hi trobem o estan discapacitats, o pateixen malalties greus. La conseqüència més severa és el desequilibri entre la població masculina i la femenina, formada per uns 1.200 milions d'habitants: en que l'actual proporció és de 113 nens per 100 nenes (sent la normal 105 per 100), per tant, actualment es troben a faltar a Xina entre 700.000 i 800.000 nenes que seríen les necessàries per garantitzar el correcte desenvolupament demogràfic del país. Aquest problema és degut a l'infanticidi i a la política discriminatòria de la Xina.

També cal entendre la preferència xina per els nens. A part de que la societat i mentalitat tradicional hi és molt present, el naixament d'un baró és molt celebrat perquè garanteix la continuïtat de la família. Les nenes no són considerades exactament filles, sinó parentes; i aquest problema és present sobretot a la xina rural, on les nenes tenen la funció de cuidar els anciants.

En tercer lloc, cal recordar la gran incidència que té la política demogràfica sobre la societat. La proporció de nenes als orfanats ha augmentat dràsticament (encara que el govern xinès mantingui la xifra en secret desde el 1988, degut a la sensibilització internacional sobre el tema) en relació directa a l'aplicació de la política de control del creixement demogràfic. És cert que últimament s'ha passat de la política de l'únic fill, a poder tenir-ne dos.

En quart lloc, remarcar que el sufriment de les nenes és només un reflex del sofriment de les dones a l'Àsia en general, ja que sobre elles cauen els costos i els riscos de la política demogràfica. Perquè tenir l'úter controlat contínuament per l'estat és una pressió tant personal com per la família important, mentre els homes no pateixen i controlen la societat. És molt possible que si el parlament xinès fos controlat per dones, mantindrien la política demogràfica, però intentarien distribuïr els costos d'una altra manera.

En cinquè i últim lloc, destacar que el problema de les nenes als orfenats xinesos s'ha de considerar dins del problema que planteja l'actual política de control demogràfic. Les imatges que hem vist avui són terribles, però l'autora ens planteja que també ho són les d'ancians d'alguns geriàtrics d'Espanya. Amb això, enllaça que el problema de les nenes xineses no es podrà solucionar fins que els anciants de la Xina rural no tinguin garantitzat un pla de pensions similar a la jubilació que difruten els seus compatriotes obrers o funcionaris. Fins que no sigui així, seguiran necessitant l'ajuda d'aquestes nenes orfes.

Aquesta és una altra perspectiva del problema, només sabem que serà molt difícil de resoldre, no és un tema que es pugui solucionar d'un dia per l'altre, però tinc l'esperança que entre tots farem un món més just.

Jordi Servià.

La Psicologia Humanista

La classe del passat Dilluns em va semblar molt interessant perquè vam tractar "la tercera força", és a dir, l'enfocament humanista, i el seu psicòleg més influent: el nord-amercià Carl R. Rogers.

De moment és la perspectiva amb la qual m'hi sento més identificat, ja que en les dos anteriors (la psicoanàlisis i el conductisme), tot i la importància que van tenir i que segueixen tenint; no em desperten tant d'interés com l'enfocament humanista; ja que la psicoanàlisis li dona molta importància a l'inconscient, i jo crec que la part conscient és la que hauriem de valorar més (discrepant amb Freüd), i el conductisme redueix a les persones com a màquines programables. Així, he aprofundit més en el tema per resumir i entendre millor aquesta visió humanista.

Aquesta perspectiva es basa en la importància de l'individu i de la llibertat personal, en l'experiència conscient (i no inconscient com en el cas de la psicoanàlisis), i hi ha una clara relació amb la naturalesa humana. Defensa l'aplicació d'una jerarquía de necessitats, tant en els àmbits de l'educació, la psicoteràpia i la gestió, que hem de satisfer esglaonadament per tal de que la següent ens pugui motivar. Cal destacar 2 autors: Abraham Maslow i Carl R. Rogers; el primer se'l considera el pare espiritual d'aquesta disciplina i de la jerarquía de necessitats (que es troba representada en forma de piràmide), però m'agradaria centrar-me en Rogers.

Rogers (1902-1987), a diferència de Maslow, creu que l'impuls innat cap a la realització del propi potencial és constant i continu, i destacava l'amor incondicional de la mare que limita el desenvolupament del "jo". Va ser partícep de la teràpia centrada en el client (i no en el pacient), en que aquest era el responsable de millorar la seva vida, i el psicoterapeuta es dedica a escoltar el pacient. També defensava que perquè una persona fos psicològicament sana havia de reunir les següents condicions: estar oberta a totes les experiències, ser capaç de viure plenament el present, seguir el teu propi instint i no la voluntat dels altres, pensar i actuar amb llibertat i ser molt creatiu.

Llavors m'agradaria destacar el concepte del "jo" que té Rogers, el qual consta de tres parts: el jo ideal, la imatge del jo i la autoestima. Resumint, creu que si la distància entre el jo ideal i la imatge del jo és gran, l'autoestima és baixa; i per contra si la distància és curta, la autoestima és elevada. És una teoria lògica que et permet pujar l'autoestima reduïnt la distància entre aquests dos elements. Tot i la seva importància, no s'ha aprofundit del tot en el moviment humanista ja que no té una base sòlida i científica.

Tot i la utilitat que em suposa aquesta perspectiva, reconec que és fàcilment criticable ja que no té fonaments científics, es base en escoltar als clients, però opino que pot resultar molt més útil i eficaç que una altre tècnica on és el professional qui intenta descobrir on es troba el problema del pacient, perquè ningú es coneix tant bé com un mateix. Espero que aquest resum us serveixi per entendre millor aquest enfocament, i que compartiu amb mi la opinió que en teniu.

Jordi Servià.