La Psicologia Humanista

La classe del passat Dilluns em va semblar molt interessant perquè vam tractar "la tercera força", és a dir, l'enfocament humanista, i el seu psicòleg més influent: el nord-amercià Carl R. Rogers.

De moment és la perspectiva amb la qual m'hi sento més identificat, ja que en les dos anteriors (la psicoanàlisis i el conductisme), tot i la importància que van tenir i que segueixen tenint; no em desperten tant d'interés com l'enfocament humanista; ja que la psicoanàlisis li dona molta importància a l'inconscient, i jo crec que la part conscient és la que hauriem de valorar més (discrepant amb Freüd), i el conductisme redueix a les persones com a màquines programables. Així, he aprofundit més en el tema per resumir i entendre millor aquesta visió humanista.

Aquesta perspectiva es basa en la importància de l'individu i de la llibertat personal, en l'experiència conscient (i no inconscient com en el cas de la psicoanàlisis), i hi ha una clara relació amb la naturalesa humana. Defensa l'aplicació d'una jerarquía de necessitats, tant en els àmbits de l'educació, la psicoteràpia i la gestió, que hem de satisfer esglaonadament per tal de que la següent ens pugui motivar. Cal destacar 2 autors: Abraham Maslow i Carl R. Rogers; el primer se'l considera el pare espiritual d'aquesta disciplina i de la jerarquía de necessitats (que es troba representada en forma de piràmide), però m'agradaria centrar-me en Rogers.

Rogers (1902-1987), a diferència de Maslow, creu que l'impuls innat cap a la realització del propi potencial és constant i continu, i destacava l'amor incondicional de la mare que limita el desenvolupament del "jo". Va ser partícep de la teràpia centrada en el client (i no en el pacient), en que aquest era el responsable de millorar la seva vida, i el psicoterapeuta es dedica a escoltar el pacient. També defensava que perquè una persona fos psicològicament sana havia de reunir les següents condicions: estar oberta a totes les experiències, ser capaç de viure plenament el present, seguir el teu propi instint i no la voluntat dels altres, pensar i actuar amb llibertat i ser molt creatiu.

Llavors m'agradaria destacar el concepte del "jo" que té Rogers, el qual consta de tres parts: el jo ideal, la imatge del jo i la autoestima. Resumint, creu que si la distància entre el jo ideal i la imatge del jo és gran, l'autoestima és baixa; i per contra si la distància és curta, la autoestima és elevada. És una teoria lògica que et permet pujar l'autoestima reduïnt la distància entre aquests dos elements. Tot i la seva importància, no s'ha aprofundit del tot en el moviment humanista ja que no té una base sòlida i científica.

Tot i la utilitat que em suposa aquesta perspectiva, reconec que és fàcilment criticable ja que no té fonaments científics, es base en escoltar als clients, però opino que pot resultar molt més útil i eficaç que una altre tècnica on és el professional qui intenta descobrir on es troba el problema del pacient, perquè ningú es coneix tant bé com un mateix. Espero que aquest resum us serveixi per entendre millor aquest enfocament, i que compartiu amb mi la opinió que en teniu.

Jordi Servià.