L'oli de la vida

Aquest Divendres a tv3 van fer la pel·lícula l'oli de la vida, relacionada amb una de les 7000 malalties minoritàries protagonistes aquest any a la Marató: adrenoleucodistrofia (ALD). La veritat és que desconeixia aquesta malaltia i la història de la pel·lícula em va impactar molt.

El matrimoni Odone vivia a Washington amb el seu fill Lorenzo de 5 anys. Era un nen molt intel·ligent i completament sà fins aquell moment, però sense motiu aparent va començar a arrossegar les paraules. Només els seus pares ho van detectar, després van venir les enrabiades. Quan anava al bany a l'escola, es perdia. Preocupada, la seva mare el va portar per què li practiquessin uns estudis, però els neuròlegs ho van trobar totalment normal. Van opinar que era probable que en Lorenzo fos hiperactiu. Però el que realment li passava al nen és que patia ALD, que destrueix progressivament la substància blanca del cervell i no existia cura per aquesta malaltia. Els metges els hi van dir als pares: "el seu fill perdrà la parla, la vista, les funcions motores i, finalment d'aqui uns tres anys morirà".

Eldiagnòstic va ser un cop molt dur per als pares, els quals es van enfortir molt i van decidir estudiar a fons la malaltia, per tal de trobar-hi alguna solució. L'endemà es van dirigir a la biblioteca dels Instituts Nacionals de Salut i encara que sabien molt de dret i economia, tot el contrari passava amb els seus coneixements de medicina. Però si un monstre anomenat ALD estava matant al seu fill, ells estaven decidits a estudiar-lo a fons. Es van assabentar que el tret característic de les víctimes de l'ALD és la concentració excessiva d'àcids grassos de cadena molt llarga (AGCML). Aquests àcids grassos saturats s'acumulen en les cèl·lules de l'organisme i destrueixen la mielina, substància que recobreix i aïlla les fibres nervioses. Això fa que als malalts de la ALD els resulti cada vegada més difícil moure's, menjar i, finalment, respirar. És una malaltia genètica, vinculada al cromosoma X i únicament els fills varons contrauen la forma greu d'aquesta.

Van perfeccionar una barreja d'oli d'oliva i colza que va bloquejar la progressió de l'ALD i va permetre al nen, en estat vegetatiu durant anys, interactuar en forma limitada amb el món extern, fent senyals amb una mà. Obviament, les seves idees i el seu oli van ser totalment rebutjats per la classe mèdica. Però, els investigadors van arribar a la conclusió que aquest oli, realment, funcionava en un alt percentatge dels casos.

I realment va curar a nens amb la malaltia detectada als seus inicis però, desgraciadament, va arribar massa tard per curar al Lorenzo. La mielina no es regenera espontàniament, i per això els Odone van començar a buscar la manera de regenerar-la. Ningú sap com fer això. Els Odone van donar vida al Projecte Mielina per accelerar la investigació mundial. S'està estudiant el trasplantament de cèl·lules productores de mielina de donants sans a les víctimes de l'ALD.

Opino que aquesta hitòria dels Odone ha d'ensenyar que ningú no pot condemnar a un malalt amb un diagnòstic inapel·lable i inajornable sense haver buscat noves alternatives. Encara ens queda molt per descobrir, moltes malalties per investigar i millorar, però el que no podem permetres és pensar que aquests temes no van amb nosaltres, tots hi hem de posar de la nostra part.

Jordi Servià.

Tant difícl és escoltar?

A les dos últimes classes de grup petit, hem estat treballant l'escolta activa. La importància d'escoltar i el feedback, tan dins de la nostra professió com a la vida quotidiana.

És un tema que dóna molt a pensar, perquè realment te n'adones que la gent va a la seva. Parlem molt, moltíssim! I escoltem molt poc, poquíssim! Tenim un neguit imparable per mostrar, per extreure de nosaltres, per escampar, ja no importa què diem, a qui ho diem i sobretot, encara menys importa que en traurà de tot això el receptor.

Hem d’aprendre a escoltar. I ara en tenim més necessitat que mai, ja que sembla que estem tots contínuament connectats (al mòbil, internet...). Sobretot perquè escoltar és l’acció clau per establir una conversa, per aprendre, és un acte silenciós que ens permet tastar les paraules que emet un altre, és un espai de temps amb el qual descobrim una nova perspectiva i una nova forma d’interpretar el món. Les idees ben construïdes dels altres són la millor matèria primera per entendre el món i evitar caure en una visió tancada i pobre. Opino que escoltar és més difícil que parlar, per això parlem més que no pas escoltem.

Hi ha molta gent que defensa Internet com un espai de diàleg. Si volem diàleg hem de provocar-lo i la millor forma de fomentar una conversa productiva és escoltant. Així que jo em comprometo a millorar la meva capacitat d’escolta i començo ara! Sóc tot orelles, espero la vostra opinió sobre el tema.

t’escolto.

Els factors de suïcidi

A l'última classe de l'Ernest vam tocar un tema molt complex i sorprenent, l'esquizofrènia. El video 1% esquizofrenia em va despertar l'interés en saber més sobre aquesta malaltia, i he investigat força al igual que molts companys que han penjat informació molt interessant sobre aquesta. Per això no m'agradaria repetir aquesta informació, sinó que he decidit tocar un altre tema preocupant que va relacionat amb la malaltia: el suïcidi.

Entenem com a suïcidi l'acte de donar-se mort a un mateix de manera voluntària; i es valora mitjançant una sèrie de factors de risc. Seria un error creure que es poden calcular matemàticament aquests factors, per tal de saber el moment en que una persona es suïcidarà, mai ho podrem saber amb certesa absoluta. Els principals factors de risc relacionats amb el suïcidi són:

- L’esquizofrènia: es caracteritza pels següents símptomes: deliris, al·lucinacions, llenguatge desorganitzat, conducta catatònica... a causa d’aquests símptomes, un 15% dels pacients es suïciden, tot i que més del 50% ho intentaran almenys una vegada. El mateix passa en el trastorn esquizoafectiu.

- Trastorn depressiu major: es caracteritza per la presència d’un o més episodis depressius mancats d’una causa orgànica. Almenys els afecta 5 dels següents símptomes: estat d’ànim irritable, pèrdua d’interès per les activitats quotidianes, canvis de pes corporal, insomni o hipersòmnia, fatiga o pèrdua d’energia, sentiment d’inutilitat o de culpa, disminució de la capacitat per pensar o concentrar-te, indecisió, i per últim, pensament de mort i suïcidi. Aquest trastorn afecta del 5% al 12% d'homes, i del 10% al 25% de dones; i el risc de suïcidi en aquests casos es troba entre el 10% i el 15% dels pacients.

- Trastorns bipolars: es caracteritzen per la presència d’episodis maníacs o mixtes que es solen alternar amb episodis depressius majors. El risc de mort per suïcidi en aquests casos és del 15%, i afecta d’igual manera a homes i dones.

- Trastorns d’ansietat: els més relacionats amb el suïcidi són el trastorn de estrès posttraumàtic, el de pànic, i l’obsessiu compulsiu. Sense que cap d’ells arribi a un risc tan alt com els trastorns psicòtics o els d’estat d’ànim.

- Trastorns relacionats amb substàncies: l’ús de substàncies psicoactives incrementa el risc de suïcidi a través de varis mecanismes, desvia el seny i la realitat. I produeixen canvis d’humor, ansietat, percepció, etc. També s’hi inclou l’alcohol, que s’associa amb freqüència amb símptomes depressius.

- Trastorns adaptatius: consisteixen en respostes emocionals o de la conducta de magnitud exagerada en relació amb la que actua. Es pot manifestar mitjançant tristesa, ansietat, alteracions de comportament... I el desencadenant sol estar relacionat amb problemes de parella, família, treball, estudis, econòmics, etc.

- Factors epidemiològics: Hi trobem el sexe, on el suïcidi és 3 vegades més present en homes que en dones. Però per contra, els intents de suïcidi són 3 vegades més freqüents en dones que en homes. L’edat també s’ha de tenir en compte, ja que en general es donen més casos de suïcidi en persones adultes o ancianes que no pas entre els joves. Segons l’estat civil, tenen major risc els vidus, seguits per divorciats, solters i casats sense fills. Per tant, més que estar solter, el perill es troba al viure i sentir-te sol. També es relaciona amb l’estat ocupacional, ja que és més present quan els subjectes es troben sense feina i sofreixen una crisi econòmica. Llavors es té en compte el lloc de residència, perquè el suïcidi es troba més en zones urbanes que a les rurals; o si tens dificultat d’obtenir assistència o serveis de salut. I per últim, m’agradaria mencionar la religió, perquè les persones que tenen fe en un ésser superior creuen que la seva vida pot millorar i no tenen por a la mort, i utilitzen mecanismes com la catarsis, o les religions monoteistes practicades a l’occident condemnen al suïcidi.

Així, aquests són els principals factors que et poden conduïr al suïcidi, però tot hi així, si no t'hi trobes personalment, costa entendre com una persona es pot treure la vida. M'agradaria seguir aprofundint en el tema i arribar a entendre què et passa pel cap abans de fer una bestiesa així? ja que com a "psicòlegs en formació" hem d'arribar a comprendre-ho per tal d'ajudar als pacients algun dia.

Jordi Servià.

Què hi podem fer?

Després del cruel documental que ens han passat avui a la classe de Fonaments de Psicologia, em sento impotent, com amb un gran buit dins meu. El problema que ens han mostrat és l'avandonament de milions de nenes xineses i la situació en que es troben als orfenats; el cual ja coneixia, però com diuen: una imatge val més que mil paraules, i avui n'hem vist més d'una, i de molt dures. El que n'hem de treure relacionat amb el tema de classe és que, hi ha necessitats bàsiques que hem de satisfer per desenvolupar-nos satisfactòriament, com el contacte maternal, la comunicació, l'alimentació... (piràmide de necessitats), però m'agradaria anar més enllà i poder entendre les desigualtats que hi ha al món.

Buscant informació sobre el tema he trobat un article molt interessant: "La cuestión de las niñas xinas" del diari El País, escrit per la Dolors Folch l'any 1996 que m'agradaria resumir:

Cal tenir clares les dades del problema, la primera es troba en el gènere, ja que el 90% d'infants que van a parar als orfenats són nenes. Els pocs nens que hi trobem o estan discapacitats, o pateixen malalties greus. La conseqüència més severa és el desequilibri entre la població masculina i la femenina, formada per uns 1.200 milions d'habitants: en que l'actual proporció és de 113 nens per 100 nenes (sent la normal 105 per 100), per tant, actualment es troben a faltar a Xina entre 700.000 i 800.000 nenes que seríen les necessàries per garantitzar el correcte desenvolupament demogràfic del país. Aquest problema és degut a l'infanticidi i a la política discriminatòria de la Xina.

També cal entendre la preferència xina per els nens. A part de que la societat i mentalitat tradicional hi és molt present, el naixament d'un baró és molt celebrat perquè garanteix la continuïtat de la família. Les nenes no són considerades exactament filles, sinó parentes; i aquest problema és present sobretot a la xina rural, on les nenes tenen la funció de cuidar els anciants.

En tercer lloc, cal recordar la gran incidència que té la política demogràfica sobre la societat. La proporció de nenes als orfanats ha augmentat dràsticament (encara que el govern xinès mantingui la xifra en secret desde el 1988, degut a la sensibilització internacional sobre el tema) en relació directa a l'aplicació de la política de control del creixement demogràfic. És cert que últimament s'ha passat de la política de l'únic fill, a poder tenir-ne dos.

En quart lloc, remarcar que el sufriment de les nenes és només un reflex del sofriment de les dones a l'Àsia en general, ja que sobre elles cauen els costos i els riscos de la política demogràfica. Perquè tenir l'úter controlat contínuament per l'estat és una pressió tant personal com per la família important, mentre els homes no pateixen i controlen la societat. És molt possible que si el parlament xinès fos controlat per dones, mantindrien la política demogràfica, però intentarien distribuïr els costos d'una altra manera.

En cinquè i últim lloc, destacar que el problema de les nenes als orfenats xinesos s'ha de considerar dins del problema que planteja l'actual política de control demogràfic. Les imatges que hem vist avui són terribles, però l'autora ens planteja que també ho són les d'ancians d'alguns geriàtrics d'Espanya. Amb això, enllaça que el problema de les nenes xineses no es podrà solucionar fins que els anciants de la Xina rural no tinguin garantitzat un pla de pensions similar a la jubilació que difruten els seus compatriotes obrers o funcionaris. Fins que no sigui així, seguiran necessitant l'ajuda d'aquestes nenes orfes.

Aquesta és una altra perspectiva del problema, només sabem que serà molt difícil de resoldre, no és un tema que es pugui solucionar d'un dia per l'altre, però tinc l'esperança que entre tots farem un món més just.

Jordi Servià.

La Psicologia Humanista

La classe del passat Dilluns em va semblar molt interessant perquè vam tractar "la tercera força", és a dir, l'enfocament humanista, i el seu psicòleg més influent: el nord-amercià Carl R. Rogers.

De moment és la perspectiva amb la qual m'hi sento més identificat, ja que en les dos anteriors (la psicoanàlisis i el conductisme), tot i la importància que van tenir i que segueixen tenint; no em desperten tant d'interés com l'enfocament humanista; ja que la psicoanàlisis li dona molta importància a l'inconscient, i jo crec que la part conscient és la que hauriem de valorar més (discrepant amb Freüd), i el conductisme redueix a les persones com a màquines programables. Així, he aprofundit més en el tema per resumir i entendre millor aquesta visió humanista.

Aquesta perspectiva es basa en la importància de l'individu i de la llibertat personal, en l'experiència conscient (i no inconscient com en el cas de la psicoanàlisis), i hi ha una clara relació amb la naturalesa humana. Defensa l'aplicació d'una jerarquía de necessitats, tant en els àmbits de l'educació, la psicoteràpia i la gestió, que hem de satisfer esglaonadament per tal de que la següent ens pugui motivar. Cal destacar 2 autors: Abraham Maslow i Carl R. Rogers; el primer se'l considera el pare espiritual d'aquesta disciplina i de la jerarquía de necessitats (que es troba representada en forma de piràmide), però m'agradaria centrar-me en Rogers.

Rogers (1902-1987), a diferència de Maslow, creu que l'impuls innat cap a la realització del propi potencial és constant i continu, i destacava l'amor incondicional de la mare que limita el desenvolupament del "jo". Va ser partícep de la teràpia centrada en el client (i no en el pacient), en que aquest era el responsable de millorar la seva vida, i el psicoterapeuta es dedica a escoltar el pacient. També defensava que perquè una persona fos psicològicament sana havia de reunir les següents condicions: estar oberta a totes les experiències, ser capaç de viure plenament el present, seguir el teu propi instint i no la voluntat dels altres, pensar i actuar amb llibertat i ser molt creatiu.

Llavors m'agradaria destacar el concepte del "jo" que té Rogers, el qual consta de tres parts: el jo ideal, la imatge del jo i la autoestima. Resumint, creu que si la distància entre el jo ideal i la imatge del jo és gran, l'autoestima és baixa; i per contra si la distància és curta, la autoestima és elevada. És una teoria lògica que et permet pujar l'autoestima reduïnt la distància entre aquests dos elements. Tot i la seva importància, no s'ha aprofundit del tot en el moviment humanista ja que no té una base sòlida i científica.

Tot i la utilitat que em suposa aquesta perspectiva, reconec que és fàcilment criticable ja que no té fonaments científics, es base en escoltar als clients, però opino que pot resultar molt més útil i eficaç que una altre tècnica on és el professional qui intenta descobrir on es troba el problema del pacient, perquè ningú es coneix tant bé com un mateix. Espero que aquest resum us serveixi per entendre millor aquest enfocament, i que compartiu amb mi la opinió que en teniu.

Jordi Servià.

Risoteràpia

La setmana passada a classe de fonaments de psicologia, l'Ernest Luz va mencionar la importància de riure, dels tallers de risoteràpia. De fet, el creador de la psicoanàlisis, Sigmund Freud, a principis del segle passat ja s'atrevia a dir que una bona riallada ajuda a eliminar energia negativa de l'organisme. Em va semblar un tema molt interessant i com no, divertit. Per això me'n vaig voler informar més i m'agradaria recomanar un llibre relacionat amb el tema que he trobat a la biblioteca: "Risoterapia, el poder curativo de la risa", de Sasha Borgia.

És un llibre de 100 pàgines aproximadament, que t'explica els recursos que pots utilitzar per riure i fer riure als altres. L'autor diu que és una forma per superar las tensions del dia a dia, i hi estic completament d'acord. Crec que riure és una bona sortida per alliberar tensions, estrès i afavorir el descans. Mitjançant el riure aconseguim beneficis en la nostra salut tant física com, sobretot, emocional. I opino que és molt important riure amb els altres i no dels altres, d'una manera pura i sincera, tal i com ho fan els nens.

Hi han diverses tècniques, com estirar-te colocant el cap sobre l'estòmac de l'altre, així formant una cadena que un cop ha començat a riure, no pot parar. I, com ja sabem, el riure és molt contagiós; això provoca que si sents un riure peculiar, te s'encomani i comencis a riure eufòricament. Tot seguit penjo el link d'un video sobre un taller de risoterapia aplicat a la gent gran, aquest els beneficia completament i deixen de pensar en els problemes o dolors que tenen. Per tant, proposo fer-ne una pràcitca a classe, ha de ser una experiència molt gratificant!:D

Jordi Servià.


http://www.youtube.com/watch?v=WZ6xA4L9UAc

LES ETAPES DEL DESENVOLUPAMENT PSICOSEXUAL

Després de la classe d'avui, i de tractar les diverses teories relacionades amb la psicoanàlisi de Sigmund Freud (1856-1939), m'agradaria començar el blog destacant les etapes del desenvolupament psicosexual; ja que no n'havia sentit mai a parlar i m'ha cridat molt l'atenció. Així, he buscat més informació sobre aquest tema i he resumit l'explicació d'avui per tal d'entendre-ho millor.

Freud va ser molt criticat al defensar que la sexualitat està present en totes les edats de la nostra vida, entenent-la com la recerca del plaer. Va descriure 5 etapes per les quals passem totes les persones: l'Oral, l'Anal, la Fàlica, la Latent i la Genital. Per entendre millor el desenvolupament humà, cal prestar especial atenció a les tres primeres:

-La fase Oral (de 0 a 2 anys): en que la boca és la principal font de plaer, ja que ens alimentem instintivament del pit de la mare. Si duem a terme aquesta fase correctament, el nen desenvolupa una personalitat optimista, del contrari, es produeix una fixació oral que al cap dels anys es manifestarà amb hàbits com fumar, mossegar-se les ungles... i la personalitat sol tendir al pesimisme o a l'agressivitat.

-La fase Anal (de 2 a 3 anys): en aquest cas el plaer prové de l'anus, perquè en aquesta edat és quan el nen és capaç de controlar l'evacuació intestinal, anar al servei sol. Si el nen supera la fase adequadament, guanya una gran independència; però del contrari, també pot quedar fixat. Per exemple, si l'obligues a fer-ho quan no en té ganes i fa una retenció anal, de gran tendirà a ser una persona egoista. O si et preocupes massa en que ho faci amb regularitat, es convertirà en una persona obsessionada amb la puntualitat, o que sempre faci tard. Per tant, el comportament dels pares en aquests casos influenciaran clarament el desenvolupament del nen.

-La fase Fàl·lica (de 3 a 6 anys): és l'etapa en que els nens i les nenes se'n adonen de les seves diferències, principalment de les genitals. A partir d'aquí el desenvolupament és diferent entre sexes; Freud ho explica a partir de la mitologia grega amb elcomplexe d'Èdip pels nens i d'Electra per a las nenas. Sobretot es centra en el d'Èdip, on explica que el nen passa inconscientment per diverses subetapes: primer es sent clarament atret per la seva mare, després veu la relació amorosa que hi ha entre el pare i la mare, tot seguit es fica gelós del seu pare perquè el nen desitja a la mare, llavors el nen li agafa por al pare, ja que si descobreix els seus sentiments el veurà com a un rival i no vol ser castrat (la seva major preocupació).

Freud explica que és un cas molt comú, que tots ens hi hem trobat. Després d'aquestes fases, segons Freud, el nen s'identifica amb el pare, ja que així li agradarà tant a la mare com en el pare, i aquest no el castigarà. El cas de les nenes no està tant ben explicat, però passen per un procés similar i s'acaben identificant amb la figura materna.

Com ja he dit, aquesta teoria de Freud em resulta molt interessant. Pots o no estar-hi d'acord, però té molt de sentit, ja que desde ben petits cerquem plaers, i depenent de si els satisfàs o no, la teva personalitat ha de variar clarament. No sé si, per exemple, l'obligació dels teus pares amb l'evacuació intestinal (fer caca) en un moment inadequat, per tant, retenir-ho, provoca que aquest nen es converteixi en una persona codiciosa i egoista. Però el que està clar és que la nostra conducta té molt a veure amb aquests primers anys de vida, amb l'influència i experiència que rebem dels pares.

Jordi Servià.

FONAMENTS DE PSICOLOGIA

En aquest mòdul, utilitzem una forma nova de comunicació i d'aprenentatge, el Blog. Tot i que la informàtica no és lo meu, opino que és una eina de treball molt completa i ens pot aportar moltes coses.

A continuació, aniré publicant tot el que ens sembli interessant i que estigui relacionat amb els temes de classe, per tal d'ampliar els nostres coneixements. Espero que tots hi participem i comentem, ja que és la única manera perque el bolg tingui sentit i segueixi endavant. Així, desitjo que les meves entrades i comentaris us resultin útils.

Jordi Servià.