l'Alzheimer

Consisteix essencialment en la mort de determinades neurones de l'escorça cerebral, concretament del lòbul parietal i temporal, de manera gradual i progressiva al llarg de deu anys, que per mitjana dura aquesta malaltia. Aquestes neurones i xarxes nuronals que es van destruïnt són les encarregades de: recordar fets en el temps i en l'espai, les habilitats rutinàrias, percebre el quan i l'on et trobes, l'ús de vocabulari, la capacitat de manipular objectes i coses, reconèixer les percepcions, l'estat d'ànim i la noció d'un mateix.

Jo, per desgràcia, visc aquesta enfermetat des d'aprop perquè la meva àvia de 95 anys la pateix. Sé que a aquestes edats és molt complicat trobar-te bé i no patir cap malaltia, però sens dubte, una de les més frustrants i tristes és l'alzheimer. Senzillament perquè de la meva àvia només en queda el cos des de fa uns 10 anys aproximadament; a poc a poc ha anat perdent els seus records, el seu amor envers a mi i a la família i la seva personalitat.

És una enfermetat que sempre m'ha preocupat molt, ja que el pitjor que et pot passar és veure com progressivament vas oblidant totes les teves vivències, sense voler-ho, vas allunyan-te d'allò que més estimes. Per aquests motius, sempre hi he mostrar interès i he volgut aprofundir més llegint diversos articles relacionats amb el tema. Un resum de les dades més destacable que he trobat i la resposta de les preguntes que em feia, per a aquells que us interessi tant com a mi, és la següent:

L'Alzheimer és avui en dia més present que fa uns anys, per la senzilla raó que es dóna sobretot en les persones majors de 65 anys. A Espanya, actualment hi ha entre 640.000 i 768.000 persones que la pateixen, dades que contínuament es van incrementant. També cal destacar que es tracta d'una malaltia heterogènia i que es classifica en diversos grups per tal de ser estudiada: depenent de la edat en que apareixen els primers síntomes (abans o després dels 65 anys) i si existeixen o no antececents familiars en el pare, mare o germans.

També està comprovat que l'Alzheimer és més present en les dones que en els homes, amb la proporció de 1,6:1, hi ha diverses explicacions qu ho aclaren com que, amb la menopàusea, les dones perden el paper protector que els estrògens tenen sobre les neurones; o que les dones tenen una esperança de vida més alta que els homes; una persona amb síndrome de Down encara estan més exposades a patir-la. Tot i no ser hereditària, apareix més en les famílies on un membre a sofert qualsevol tipus de demència que en les que no han viscut aquestes circunstàncies. Està agafant importància la relació entre l'Alzheimer i els factors de risc cardiovascular (hipertensió arterial, diabetis, colesterol alt, obesitat, tabac, etc.).

Encara no s'ha descobert cap cura per l'Alzheimer, únicament podem relentir el procés, però no podem aturar-lo del tot. És un camp molt complicat, i tinc la esperança que algun dia es pugui aconseguir. La pregunta que em faig és: Hi ha alguna cosa pitjor que, tot hi estar viu, saber que no podré viure els canvis del meu entorn, com el creixement dels meus nets?