La intel·ligència emocional

És necessari desmitificar el paper preponderant que ha arribat a tenir avui dia la intel·ligència, ja que, si no va acompanyada d'altres factors de la personalitat, no donarà cap fruit. El conjunt d'aquests factors és el que s'ha anomenat intel·ligència emocional.

No és estrany que, cada vegada més, les empreses que busquen una persona per ocupar un lloc de treball requereixin una sèrie d'habilitats personals que res tenen a veure amb el concepte d'intel·ligència al qual fins ara es donava tanta importància. Entre tots els candidats amb la mateixa formació i capacitat tècnica per gestionar la feina, el factor que inclinarà la balança cap a l'un o l'altre serà aquest conjunt d'habilitats socials, personals i de control de l'estrès que s'ha anomenat intel·ligència emocional i que representa una part essencial de la nostra personalitat. Els principals factors de la IE són:

- Un bon motor i la màxima eficàcia: aquests factors fan que la persona utilitzi el seu potencial cultural i intel·lectual amb prou enginy com per aconseguir-ne la màxima efectivitat. Tal i com deia el psicòleg Carles M. Espinalt: "Allò que valora un ésser humà no està en el que sap, sinó en què diu i fa amb el que sap". Per exemple si un professor és tot un expert sobre un tema, i té uns amplis coneixements, no li servirà de res i els alumnes consideraran les seves classes avurrides si no els saps expressar i compartir amb claretat.

- Saber comunicar i fer-se entendre: en la manera de parlar de cadascú podem veure si hi predomina, per exemple, la retòrica, en que no hi ha intenció d'arribar a l'interlocutor, sinó que es parla per demostrar la pròpia cultura o per escoltar-se a si mateix. Per tenir una bona intel·ligència emocional, no t'has d'exhibir i demostrar la quantitat i qualitat dels teus coneixaments, sinó que has de saber compartir-los amb els demés.

- Posar-se a la pell dels altres: Tal i com hem estudiat a les pràctiques, l'empatia és una habilitat imprescindible per a un psicòleg, i necessària per tenir una bona intel·ligència emocional. Està provat que les persones que perceben ràpidament les actituds i els canvis psíquics de la gent que els envolta saben manar a temps i amb bona agudesa, saben trobar un estímul apropiat per a cada persona o per a cada grup de gent amb el qual han de posar-se en contacte.

- Tenir iniciativa: Un altre factor important és tenir iniciativa, és a dir, avançar-se més enllà del ritme de la vida quotidiana, perquè no hi ha res que ens dugui a convertir-nos en persones rutinàries que el deixar-se dominar pel complex que "no podem trobar idees noves".

- Adaptar-se a les circumstàncies: la humanitat no hauria pogut sobreviure a les dificultats de l'entorn si no hagués estat pel gran esforç d'adaptació al medi que l'envoltava, desenvolupant objectes i respostes útils. Així, les persones rígides i amb poca flexibilitat per comprendre que no es pot actuar de la mateixa manera en les diverses situacions de la vida demostren tenir incomoditats psíquiques que les immobilitzen en el seu progrés. En canvi, la persona amb bones aptituds d'adaptació està predisposada a conviure amb harmonia, a cedir una mica del seu terreny per evitar conflictes. Em de tenir clar que no sempre tenim raó, em de saber adaptar-nos a les circumstàncies, a la vida.

Hi ha altres capacitats podríem incloure dins dels factors d'intel·ligència emocional. Com la confiança en un mateix, la visió optimista de la realitat, l'autocontrol dels propis impulsos, una bona canalització de l'estrès, la capacitat per aprendre dels propis errors i per rectificar-los, una constant automotivació, la capacitat per consolidar i liderar equips, etc. Aquestes habilitats es poden aprendre i estimular, sobretot en l'edat escolar; en aquest sentit, s'han realitzat estudis que han demostrat una clara diferència d'actituds després de l'aprenentatge. Per tant, és molt important mostrar atenció respecte tots aquests punts per tal de millorar i ser més eficients dia a dia.

l'Alzheimer

Consisteix essencialment en la mort de determinades neurones de l'escorça cerebral, concretament del lòbul parietal i temporal, de manera gradual i progressiva al llarg de deu anys, que per mitjana dura aquesta malaltia. Aquestes neurones i xarxes nuronals que es van destruïnt són les encarregades de: recordar fets en el temps i en l'espai, les habilitats rutinàrias, percebre el quan i l'on et trobes, l'ús de vocabulari, la capacitat de manipular objectes i coses, reconèixer les percepcions, l'estat d'ànim i la noció d'un mateix.

Jo, per desgràcia, visc aquesta enfermetat des d'aprop perquè la meva àvia de 95 anys la pateix. Sé que a aquestes edats és molt complicat trobar-te bé i no patir cap malaltia, però sens dubte, una de les més frustrants i tristes és l'alzheimer. Senzillament perquè de la meva àvia només en queda el cos des de fa uns 10 anys aproximadament; a poc a poc ha anat perdent els seus records, el seu amor envers a mi i a la família i la seva personalitat.

És una enfermetat que sempre m'ha preocupat molt, ja que el pitjor que et pot passar és veure com progressivament vas oblidant totes les teves vivències, sense voler-ho, vas allunyan-te d'allò que més estimes. Per aquests motius, sempre hi he mostrar interès i he volgut aprofundir més llegint diversos articles relacionats amb el tema. Un resum de les dades més destacable que he trobat i la resposta de les preguntes que em feia, per a aquells que us interessi tant com a mi, és la següent:

L'Alzheimer és avui en dia més present que fa uns anys, per la senzilla raó que es dóna sobretot en les persones majors de 65 anys. A Espanya, actualment hi ha entre 640.000 i 768.000 persones que la pateixen, dades que contínuament es van incrementant. També cal destacar que es tracta d'una malaltia heterogènia i que es classifica en diversos grups per tal de ser estudiada: depenent de la edat en que apareixen els primers síntomes (abans o després dels 65 anys) i si existeixen o no antececents familiars en el pare, mare o germans.

També està comprovat que l'Alzheimer és més present en les dones que en els homes, amb la proporció de 1,6:1, hi ha diverses explicacions qu ho aclaren com que, amb la menopàusea, les dones perden el paper protector que els estrògens tenen sobre les neurones; o que les dones tenen una esperança de vida més alta que els homes; una persona amb síndrome de Down encara estan més exposades a patir-la. Tot i no ser hereditària, apareix més en les famílies on un membre a sofert qualsevol tipus de demència que en les que no han viscut aquestes circunstàncies. Està agafant importància la relació entre l'Alzheimer i els factors de risc cardiovascular (hipertensió arterial, diabetis, colesterol alt, obesitat, tabac, etc.).

Encara no s'ha descobert cap cura per l'Alzheimer, únicament podem relentir el procés, però no podem aturar-lo del tot. És un camp molt complicat, i tinc la esperança que algun dia es pugui aconseguir. La pregunta que em faig és: Hi ha alguna cosa pitjor que, tot hi estar viu, saber que no podré viure els canvis del meu entorn, com el creixement dels meus nets?

Per obtenir més, has de fer menys

Interessat pels temes tractats a la última classe, m'he mogut per aprofundir sobre els estats de consciència, i concretament sobre les fases de son.

Lo normale és tardar menys de 20 minuts a comensar-te a adormir, a partir d'aquest moment es suprimeix la nostra consciència, i durant uns minuts estem "entre dos aigues" ni totalment dormits, ni completament desperts.

Llavors, progressivament anem entrant en fases de son més profundes. Primerament apareix la fase II, caracteritzada per ser un son tan lleuger que el mínim soroll ens despertarà. Si no és interrumpuda entrem a la fase III i IV, anomenades son profund o lent, ja que l'activitat elèctrica del cervell (recollida per un electroencefalograma) ens mostra, en aquestes fases, ones amples i lentes. Aquest son està caracteritzat per una inmovilitat quasi total, per l'escassa activitat ocular i per la disminució de la nostra freqüència cardíaca i respiració pausada.

Al cap de 90 minuts apareix un son diferent, on relaxats muscularment, ens dormim completament i on l'activitat cortical és molt intensa, semblant a la de l'estat de vigília. Aquesta fase és descoberta l'any 1959 per Michel Jouvet i la denominà com a "sueño paradójico" actualment coneguda com a fase REM. On el pols i la respiració és tan rapid com quan estem desperts, però més irregular i apareix el vertader despertar cerebral: el somni. Al cap d'uns 20 minuts de l'inici de la fase REM, un breu moviment corporal ens indica la fi del primer cicle de son. En una nit de 8 hores, hi solen haver-hi 4 o 5 cicles de son, ja que dura uns 110 minuts cada cicle.

La qualitat del son varia al llarg de la nit, per exemple les fases III i IV només s'observen en els dos primers cicles, i també varia en funció de la durada i la qualitat del despertar. Sabem que, encara que dormim bé, ens despertem al passar de la fase REM a una nova fase més lleugera, i si aquest microdespertar dura menys de 3 minuts, no en tindrem cap record. En una nit de 8 hores, haurem d0rmit 4 hores en son lent lleuger (fases I i II), 2 hores en son lent profund (fases III i IV) i 2 hores en fase REM.

La veritat és que passen un munt de fenòmens mentre dormim, i la majoria de la gent (jo inclòs) els desconeixem. Li hem de donar molta importància al son, ja que per desenvolupar-nos correctament, retenir, aprendre... necessitem estar descansats durant el dia.

L'oli de la vida

Aquest Divendres a tv3 van fer la pel·lícula l'oli de la vida, relacionada amb una de les 7000 malalties minoritàries protagonistes aquest any a la Marató: adrenoleucodistrofia (ALD). La veritat és que desconeixia aquesta malaltia i la història de la pel·lícula em va impactar molt.

El matrimoni Odone vivia a Washington amb el seu fill Lorenzo de 5 anys. Era un nen molt intel·ligent i completament sà fins aquell moment, però sense motiu aparent va començar a arrossegar les paraules. Només els seus pares ho van detectar, després van venir les enrabiades. Quan anava al bany a l'escola, es perdia. Preocupada, la seva mare el va portar per què li practiquessin uns estudis, però els neuròlegs ho van trobar totalment normal. Van opinar que era probable que en Lorenzo fos hiperactiu. Però el que realment li passava al nen és que patia ALD, que destrueix progressivament la substància blanca del cervell i no existia cura per aquesta malaltia. Els metges els hi van dir als pares: "el seu fill perdrà la parla, la vista, les funcions motores i, finalment d'aqui uns tres anys morirà".

Eldiagnòstic va ser un cop molt dur per als pares, els quals es van enfortir molt i van decidir estudiar a fons la malaltia, per tal de trobar-hi alguna solució. L'endemà es van dirigir a la biblioteca dels Instituts Nacionals de Salut i encara que sabien molt de dret i economia, tot el contrari passava amb els seus coneixements de medicina. Però si un monstre anomenat ALD estava matant al seu fill, ells estaven decidits a estudiar-lo a fons. Es van assabentar que el tret característic de les víctimes de l'ALD és la concentració excessiva d'àcids grassos de cadena molt llarga (AGCML). Aquests àcids grassos saturats s'acumulen en les cèl·lules de l'organisme i destrueixen la mielina, substància que recobreix i aïlla les fibres nervioses. Això fa que als malalts de la ALD els resulti cada vegada més difícil moure's, menjar i, finalment, respirar. És una malaltia genètica, vinculada al cromosoma X i únicament els fills varons contrauen la forma greu d'aquesta.

Van perfeccionar una barreja d'oli d'oliva i colza que va bloquejar la progressió de l'ALD i va permetre al nen, en estat vegetatiu durant anys, interactuar en forma limitada amb el món extern, fent senyals amb una mà. Obviament, les seves idees i el seu oli van ser totalment rebutjats per la classe mèdica. Però, els investigadors van arribar a la conclusió que aquest oli, realment, funcionava en un alt percentatge dels casos.

I realment va curar a nens amb la malaltia detectada als seus inicis però, desgraciadament, va arribar massa tard per curar al Lorenzo. La mielina no es regenera espontàniament, i per això els Odone van començar a buscar la manera de regenerar-la. Ningú sap com fer això. Els Odone van donar vida al Projecte Mielina per accelerar la investigació mundial. S'està estudiant el trasplantament de cèl·lules productores de mielina de donants sans a les víctimes de l'ALD.

Opino que aquesta hitòria dels Odone ha d'ensenyar que ningú no pot condemnar a un malalt amb un diagnòstic inapel·lable i inajornable sense haver buscat noves alternatives. Encara ens queda molt per descobrir, moltes malalties per investigar i millorar, però el que no podem permetres és pensar que aquests temes no van amb nosaltres, tots hi hem de posar de la nostra part.

Jordi Servià.

Tant difícl és escoltar?

A les dos últimes classes de grup petit, hem estat treballant l'escolta activa. La importància d'escoltar i el feedback, tan dins de la nostra professió com a la vida quotidiana.

És un tema que dóna molt a pensar, perquè realment te n'adones que la gent va a la seva. Parlem molt, moltíssim! I escoltem molt poc, poquíssim! Tenim un neguit imparable per mostrar, per extreure de nosaltres, per escampar, ja no importa què diem, a qui ho diem i sobretot, encara menys importa que en traurà de tot això el receptor.

Hem d’aprendre a escoltar. I ara en tenim més necessitat que mai, ja que sembla que estem tots contínuament connectats (al mòbil, internet...). Sobretot perquè escoltar és l’acció clau per establir una conversa, per aprendre, és un acte silenciós que ens permet tastar les paraules que emet un altre, és un espai de temps amb el qual descobrim una nova perspectiva i una nova forma d’interpretar el món. Les idees ben construïdes dels altres són la millor matèria primera per entendre el món i evitar caure en una visió tancada i pobre. Opino que escoltar és més difícil que parlar, per això parlem més que no pas escoltem.

Hi ha molta gent que defensa Internet com un espai de diàleg. Si volem diàleg hem de provocar-lo i la millor forma de fomentar una conversa productiva és escoltant. Així que jo em comprometo a millorar la meva capacitat d’escolta i començo ara! Sóc tot orelles, espero la vostra opinió sobre el tema.

t’escolto.

Els factors de suïcidi

A l'última classe de l'Ernest vam tocar un tema molt complex i sorprenent, l'esquizofrènia. El video 1% esquizofrenia em va despertar l'interés en saber més sobre aquesta malaltia, i he investigat força al igual que molts companys que han penjat informació molt interessant sobre aquesta. Per això no m'agradaria repetir aquesta informació, sinó que he decidit tocar un altre tema preocupant que va relacionat amb la malaltia: el suïcidi.

Entenem com a suïcidi l'acte de donar-se mort a un mateix de manera voluntària; i es valora mitjançant una sèrie de factors de risc. Seria un error creure que es poden calcular matemàticament aquests factors, per tal de saber el moment en que una persona es suïcidarà, mai ho podrem saber amb certesa absoluta. Els principals factors de risc relacionats amb el suïcidi són:

- L’esquizofrènia: es caracteritza pels següents símptomes: deliris, al·lucinacions, llenguatge desorganitzat, conducta catatònica... a causa d’aquests símptomes, un 15% dels pacients es suïciden, tot i que més del 50% ho intentaran almenys una vegada. El mateix passa en el trastorn esquizoafectiu.

- Trastorn depressiu major: es caracteritza per la presència d’un o més episodis depressius mancats d’una causa orgànica. Almenys els afecta 5 dels següents símptomes: estat d’ànim irritable, pèrdua d’interès per les activitats quotidianes, canvis de pes corporal, insomni o hipersòmnia, fatiga o pèrdua d’energia, sentiment d’inutilitat o de culpa, disminució de la capacitat per pensar o concentrar-te, indecisió, i per últim, pensament de mort i suïcidi. Aquest trastorn afecta del 5% al 12% d'homes, i del 10% al 25% de dones; i el risc de suïcidi en aquests casos es troba entre el 10% i el 15% dels pacients.

- Trastorns bipolars: es caracteritzen per la presència d’episodis maníacs o mixtes que es solen alternar amb episodis depressius majors. El risc de mort per suïcidi en aquests casos és del 15%, i afecta d’igual manera a homes i dones.

- Trastorns d’ansietat: els més relacionats amb el suïcidi són el trastorn de estrès posttraumàtic, el de pànic, i l’obsessiu compulsiu. Sense que cap d’ells arribi a un risc tan alt com els trastorns psicòtics o els d’estat d’ànim.

- Trastorns relacionats amb substàncies: l’ús de substàncies psicoactives incrementa el risc de suïcidi a través de varis mecanismes, desvia el seny i la realitat. I produeixen canvis d’humor, ansietat, percepció, etc. També s’hi inclou l’alcohol, que s’associa amb freqüència amb símptomes depressius.

- Trastorns adaptatius: consisteixen en respostes emocionals o de la conducta de magnitud exagerada en relació amb la que actua. Es pot manifestar mitjançant tristesa, ansietat, alteracions de comportament... I el desencadenant sol estar relacionat amb problemes de parella, família, treball, estudis, econòmics, etc.

- Factors epidemiològics: Hi trobem el sexe, on el suïcidi és 3 vegades més present en homes que en dones. Però per contra, els intents de suïcidi són 3 vegades més freqüents en dones que en homes. L’edat també s’ha de tenir en compte, ja que en general es donen més casos de suïcidi en persones adultes o ancianes que no pas entre els joves. Segons l’estat civil, tenen major risc els vidus, seguits per divorciats, solters i casats sense fills. Per tant, més que estar solter, el perill es troba al viure i sentir-te sol. També es relaciona amb l’estat ocupacional, ja que és més present quan els subjectes es troben sense feina i sofreixen una crisi econòmica. Llavors es té en compte el lloc de residència, perquè el suïcidi es troba més en zones urbanes que a les rurals; o si tens dificultat d’obtenir assistència o serveis de salut. I per últim, m’agradaria mencionar la religió, perquè les persones que tenen fe en un ésser superior creuen que la seva vida pot millorar i no tenen por a la mort, i utilitzen mecanismes com la catarsis, o les religions monoteistes practicades a l’occident condemnen al suïcidi.

Així, aquests són els principals factors que et poden conduïr al suïcidi, però tot hi així, si no t'hi trobes personalment, costa entendre com una persona es pot treure la vida. M'agradaria seguir aprofundint en el tema i arribar a entendre què et passa pel cap abans de fer una bestiesa així? ja que com a "psicòlegs en formació" hem d'arribar a comprendre-ho per tal d'ajudar als pacients algun dia.

Jordi Servià.

Què hi podem fer?

Després del cruel documental que ens han passat avui a la classe de Fonaments de Psicologia, em sento impotent, com amb un gran buit dins meu. El problema que ens han mostrat és l'avandonament de milions de nenes xineses i la situació en que es troben als orfenats; el cual ja coneixia, però com diuen: una imatge val més que mil paraules, i avui n'hem vist més d'una, i de molt dures. El que n'hem de treure relacionat amb el tema de classe és que, hi ha necessitats bàsiques que hem de satisfer per desenvolupar-nos satisfactòriament, com el contacte maternal, la comunicació, l'alimentació... (piràmide de necessitats), però m'agradaria anar més enllà i poder entendre les desigualtats que hi ha al món.

Buscant informació sobre el tema he trobat un article molt interessant: "La cuestión de las niñas xinas" del diari El País, escrit per la Dolors Folch l'any 1996 que m'agradaria resumir:

Cal tenir clares les dades del problema, la primera es troba en el gènere, ja que el 90% d'infants que van a parar als orfenats són nenes. Els pocs nens que hi trobem o estan discapacitats, o pateixen malalties greus. La conseqüència més severa és el desequilibri entre la població masculina i la femenina, formada per uns 1.200 milions d'habitants: en que l'actual proporció és de 113 nens per 100 nenes (sent la normal 105 per 100), per tant, actualment es troben a faltar a Xina entre 700.000 i 800.000 nenes que seríen les necessàries per garantitzar el correcte desenvolupament demogràfic del país. Aquest problema és degut a l'infanticidi i a la política discriminatòria de la Xina.

També cal entendre la preferència xina per els nens. A part de que la societat i mentalitat tradicional hi és molt present, el naixament d'un baró és molt celebrat perquè garanteix la continuïtat de la família. Les nenes no són considerades exactament filles, sinó parentes; i aquest problema és present sobretot a la xina rural, on les nenes tenen la funció de cuidar els anciants.

En tercer lloc, cal recordar la gran incidència que té la política demogràfica sobre la societat. La proporció de nenes als orfanats ha augmentat dràsticament (encara que el govern xinès mantingui la xifra en secret desde el 1988, degut a la sensibilització internacional sobre el tema) en relació directa a l'aplicació de la política de control del creixement demogràfic. És cert que últimament s'ha passat de la política de l'únic fill, a poder tenir-ne dos.

En quart lloc, remarcar que el sufriment de les nenes és només un reflex del sofriment de les dones a l'Àsia en general, ja que sobre elles cauen els costos i els riscos de la política demogràfica. Perquè tenir l'úter controlat contínuament per l'estat és una pressió tant personal com per la família important, mentre els homes no pateixen i controlen la societat. És molt possible que si el parlament xinès fos controlat per dones, mantindrien la política demogràfica, però intentarien distribuïr els costos d'una altra manera.

En cinquè i últim lloc, destacar que el problema de les nenes als orfenats xinesos s'ha de considerar dins del problema que planteja l'actual política de control demogràfic. Les imatges que hem vist avui són terribles, però l'autora ens planteja que també ho són les d'ancians d'alguns geriàtrics d'Espanya. Amb això, enllaça que el problema de les nenes xineses no es podrà solucionar fins que els anciants de la Xina rural no tinguin garantitzat un pla de pensions similar a la jubilació que difruten els seus compatriotes obrers o funcionaris. Fins que no sigui així, seguiran necessitant l'ajuda d'aquestes nenes orfes.

Aquesta és una altra perspectiva del problema, només sabem que serà molt difícil de resoldre, no és un tema que es pugui solucionar d'un dia per l'altre, però tinc l'esperança que entre tots farem un món més just.

Jordi Servià.